Valencia LD

El diumenge passat es vaig participar als campionats d’Espanya de mitja distancia a València, el meu primer half. Durant tot l’hivern he estat entrenant per aquesta cursa i realment tenia ganes de fer-la. Hem sentia preparada per poder acabar-la amb bones sensacions, i molt il·lusionada.  

Dissabte al matí carreguem la furgoneta i, amb la Pilar, la Montse i el Jordi comencem el viatge. Arribem a l’hora de dinar i després d’anar a veure l’ambient, cap a recollir els dorsals i deixar les bicis a boxes. A continuació cap a l’allotjament a instal·lar-nos. Més tard, cap al vespre, tothom a la reunió tècnica on ens explicaran  la cursa. En acabar no podem badar, cal sopar d’hora per poder descansar de cara a demà. No pot ser, ens hem d’esperar més d’una hora per a què ens serveixin un plat de pasta! Haurem d’anar a dormir més tard del que ens pensàvem.

Sona el despertador, és molt d’hora i s’ha d’esmorzar. Tot i que no tinc gaire gana sé que he de menjar. En ser uns campionats d’Espanya els nervis sempre hi són presents i si hi afegim el fet de ser la primera vegada que disputo aquesta distància encara més. Cal acabar de preparar les coses i cap a boxes a deixar-ho tot apunt.

A les 8.20, i coincidint amb l’arribada del Quim i el Manolo, cap a la “camara de llamadas” esperant que es doni la sortida.  Van arribar a temps de  desitjar-me sort, i això hem va donar confiança. Comencem a nedar i l’aigua estava realment freda. Tot i sortir en una bona posició, no se si serà pel fred, hem sento molt marejada. He hagut de treure’m el neoprè asseguda. Tinc els peus i les mans balbes de tan de fred i no tinc força. Quan surto de boxes i el Quim hem diu -“Vas 5ena!”-, m’animo i començo la bici. Van passant els quilòmetres, em costa avançar, no hem noto còmoda. Bufa el vent, ara de costat, ara de cara, és molt dur i em costa molt agafar un bon ritme.  Arribo a boxes i no se on sóc, m’equivoco de passadís i haig de tirar enrere a buscar el meu lloc, em poso les bambes i a córrer. No estic bé, el vent que m’ha acompanyat en el tram de bicicleta gairebé ha acabat amb les meves forces. Faig el primer tomb molt malament i, per un moment, em vénen ganes de plegar. No pot ser, haig d’acabar, sobretot quan sento el Quim i el Manolo com m’animen. Em prenc un gel i ja en començar el segon tomb la cosa canvia. M’he recuperat una mica i les sensacions són millors. Ara sé que acabaré la cursa. Just travessar la línia d’arribada, després de gairebé cinc hores i mitja de cursa, el meu estat d’ànim està tan fet pols com el meu cos.

Ara amb el cos descansat i la ment clara puc assaborir el 11è lloc del campionat i el 3r per equips. Realment ha estat una experiència més dura del que em pensava i m’hauria agradat tenir unes altres sensacions. Cada cursa és un aprenentatge nou i la mitja distància és nova per a mi. Cal seguir entrenant per poder donar més canya als pròxims objectius.

Vull donar les gràcies al Quim i al Manolo per venir a veure’m i per haver-me aguantat aquestes últimes setmanes de nervis i dubtes. També agrair a USK per l’ajuda que hem dóna: he competit amb un mono que em va subministrar la marca Hoko que m’ha anat de meravella, realment és molt còmode i s’adapta molt bé al cos. No em puc oblidar dels productes de nutrició CNP Professional que tant m’han ajudat en el tram de bici i córrer, les barretes, els gels, i les begudes. Tots aquests productes m’ajuden a competir a un bon nivell.